Gorliz- Armintza

Arratsaldeon patateros i oliveres!

Avui us explicarem una sortida que vam fer el cap de setmana del 19 al 21 d'abril per terres biscaïnes.
Aquell cap de setmana ens vam desplaçar a Getxo perquè divendres anàvem al concert de Rammstein a Barakaldo (impressionants com sempre!).

Aprofitant l'avinentesa i gràcies al consell del nostre bon amic Toni Vallés (EA2CXK), que havia estat feia uns anys per aquesta zona, vam fer cap dissabte 20 a la platja de Gorliz per anar tot caminant per la costa fins a la població d'Armintza. Gràcies Toni! : )

Hem de reconèixer que si no ens ho arriba a dir Toni no hi haguéssim fet cap per aquesta zona ja que la intenció en principi era pujar el Gorbea, però bé, va valdre moltíssim la pena i deixarem el cim més alt de Biscàia per una altra ocasió.


20.4.2013 GORLIZ -ARMINTZA


Nosaltres sortim de Getxo per la zona de Gobela i allà agafem l'autovia BI-634 que als pocs quilòmetres es torna carretera i que ens portarà directament a destí passant per diversos poblets encantadors; a destacar sobretot Plentzia, bonic, encantador i a tocar tocar de Gorliz.

Arribats a Gorliz ens dirigim a la platja i allà trobarem un pàrquing gratuït immens on deixem el cotxe.

Ruta no circular de poc més de 12 quilòmetres que comença a la platja de Gorliz i acaba al port d'Armintza i que ens portarà a veure les runes del Fortín de Azkorriaga, el far de Gorliz, les bateries antiaèries de la Guerra Civil i ens permetrà pujar al cim d'Ermua.

La platja de Gorliz amb surfistes... i l'aigua calenta,eh?

Comencem a caminar direcció N seguint la platja en forma de petxina, passem per davant de l'Hospital de Gorliz, que és un dels més antics de tota Euskal Herria, i just on acaba la platja i hi ha un parell de bars ens trobem el conjunt de les dunes fòssils formades per diferents capes superposades per l'acció del vent que ha arrossegat durant segles la sorra de la platja.

Sorra fosilitzada.

Just al costat de les dunes comença el camí que voreja la costa i que s'inicia amb diversos trams d'escala i diferents miradors des d'on podem contemplar la platja de Gorliz i la propera Plentzia.

Lector culturitzant-se.

La cosa promet... 

El camí va ascendint poc a poc i les vistes quan sortim arran de penya-segat són espectaculars:

Aquí ho teniu, espectacle en estat pur.

El mar cantàbric, l'oceà atlàntic, tot en un.

Anem alternant les vistes als penya-segats i la frondosa vegetació que ens fa perdre de vista per moments el Mar Cantàbric. El camí està força fressat i no hi ha pèrdua.

Corre Forrest, corre!

El dia quan vam arribar al pàrquing de Gorliz amenaçava pluja però poc a poc els núvols s'han anat dispersant i estem aconseguint un dia amb força solet i una lleugera marinada que fa la ruta molt agradable.

Gora!

Abrupta costa basca forjadora del caràcter d'aquest poble.

Quan portem gairebé tres quilòmetres de caminada, ens trobem un cartell que ens fa sortir del camí si volem anar a visitar les runes del Fortín de Azkarriaga. 

Cap a l'esquerra.

El Fortín d'Azkarriaga es va construïr al sXVIII per defensar la badia de Gorliz i Plentzia davant de possibles incursions enemigues per mar. L'estratègica situació de la fortificació la fa molt difícil de prendre en cas de desembarcament: es tracta d'una petita llengua de terra de complicat accés que s'interna al mar.

L'entorn de la fortificació, amb refugis naturals, cales de difícil accés i roques erosionades pel temps, presenta un paisatge d'abrupta bellesa. 

Arribant a la fortificació... al que resta d'ella.

Autofoto des d'Azkarriaga.

El caminet d'accés al que resta de l'antiga fortificació és fàcil però s'ha de parar una mica de comte ja que anirem en certs trams per sobre de roques amb una certa inclinació, però lo dit, no presenta cap dificultat si som curosos.

El vigilant dels pirates.

Ens hi estem una bona estona gaudint de les vistes des d'aquí i desfem el camí fins tornar al pal indicador. Tirem a l'esquerra i encarem una bona pujadeta ideal per exercir els nostres bessons.

Amunt!

No hi ha paraules, l'entorn és espectacular.

Què veuen els nostres ulls? O.o

Arribem dalt del turonet i encarem cap al far de Gorliz pel camí, molt ben senyalitzat, seguint sempre la línia de costa.

Anem cap allà!

Arribem a un pal indicador des d'on, si volem, que no és el cas, podem tornar a la platja de Gorliz passant per la Granja Foral, on es duen a terme treballs de selecció i millora ramadera i pel Centre de Recuperació de Fauna Silvestre de Biscàia. Nosaltres el que volem, de moment, és anar al far.

Seguirem la pista asfaltada fins el far.

Quina bona vida!

El Far de Gorliz medeix 21m i està situat sobre un penya-segat de 165m, fet que el converteix en el far més alt de tota la cornisa cantàbrica, amb un abast d'unes 30 milles (més o menys, 45 quilòmetres).

Des d'aquí podem observar l'illa de Billano, amb una forma molt peculiar de drac ajagut que sembla que sorgeixi de les aigües.

El drac Sheron basc!

Aquí el tenim! Far de Gorliz.

Agafem un corriolet que surt de l'esquerra del far en una pronunciada baixada que ens portarà a les bateries antiaèries de la guerra civil. Consta de tres bateries antiaèries (de les que només queda un canó) connectades entre sí mitjançant unes galeries subterrànies. Aquestes bateries es van instal·lar cap a la dècada dels trenta, sent posteriorment utilitzades per la Guerra Civil.

Entrem, no?

Un petit consell: mireu de portar una llanterna perquè el sostre és força baix i la llum impenetrable.

Uuuuuh, fantasma! (en honor al nostre nebodet Eduard! : ))

Temps passats de guerra.

Esperant els bombarders Heinkel He-177 de la Luftwaffe. Canya!!!!!

Apunten!!

El drac Sheron i la costa biscaïna!

Desfem el camí i tornem a pujar al far i a mà dreta trobem un camí que ens portarà al Monte Ermua (289 m).

El far vist des d'una altra fortificació antiaèria.

Des d'aquí i fins fer el cim, constant però suau pujada que passa just a la vora de la tanca de la Granja Foral anomenada amb anterioritat on veiem pasturar ponis bascos autòctons de la raça Poni Vasco-Pottoka.

Doncs per ser bascos són molt petits! XD

Seguim per la senda paral·lela a la tanca per un camí força marcat; haurem d'obrir un parell de tanques de fusta per a que no s'escapi el bestiar (recordem de tancar-les després, eh?).

Cap amunt!!

                                                                    

El Monte Ermua té dos pics, cosa curiosa, un de romàntic i el verdader. El romàntic es troba a mà esquerra del sender que seguim quan portem prop de 300 m dins un bosc d'alzines. Aquest trencall no està indicat així que s'ha de parar compte de no saltar-se'l! Les vistes des d'aquí són esplèndides; hi trobem una reproducció en miniatura del far de Gorliz, una bústia i un cartell indicador.

Veieu el far de Gorliz darrera els penya-segats?

El cim verdader amb el seu vèrtex geodèsic el trobem, quan tornem al sender principal, a poc més de 50m d'on hem fet les fotografies anteriors. El vèrtex es troba a sobre d'una caseta-búnker-refugi de pedra.

Ara sí que sí! Hem fet el cim!!!

Des d'aquí ja només queda una baixada de poc menys de quatre quilòmetres fins Armintza. Només deixar el cim d'Ermua trobem un pal indicador.

A la dreta tornaríem cap a Gorliz, passant per les Campas de Fano, una zona que alterna verds prats amb alzines confrontant a les instal·lacions de la Granja Foral. Nosaltres seguim recte, per un paisatge potser no tant bonic però el destí final s'ho val!

Bosc d'eucaliptus: Els grans invasors del sXX!

No portem ni un quilòmetre de baixada que ens adentrem en un bosc d'eucaliptus que ja no abandonarem fins arribar a Armintza. Ja ens vam donar compte quan vam fer el Camino de Santiago el passat setembre del tema d'aquests arbres (ja us ho explicarem en la corresponent entrada).

Realment es tracta d'una espècie invasora i  acaparadora de nutrients; hem de tenir en compte que el seu caràcter piròfit (resistent al foc) afavoreix la seva expansió respecte altres arbres i que al ser una espècie forana (australiana) no té enemics naturals, per la qual cosa s'accentua el seu caràcter invasor. 

Però clar, es tracta d'un arbre amb una fusta molt barata, de gran utilitat industrial i de molt ràpid creixement (en 10 anys es pot talar; un pi o un bedoll cal esperar-ne uns 20!), pulutant l'eucaliptus s'utilitza per pal·liar el dèficit de fusta d'algunes regions del país.

Ja hem arribat!

Travessem tot el bosc d'eucaliptus i després de quatre hores de ruta arribem a la fi del camí. Ens trobem al barri d'Armintza, que pertany al municipi de Lemóniz. Final de trajecte! Ens dirigim a la cala i entrem en un bar a fer un mos (pintxos amb patates i olives incloses, és clar!) abans d'agafar l'autobús de tornada a Gorliz.

Bon profit noi!

Ens diuen que el bus passa cada hora i que n'ha sortit un fa poc més de 10 minuts, així que un cop tenim la panxa plena anem a donar un tomb pel port.

El port d'Armintza.

Més racons de la costa biscaïna.

En definitiva, ruta maca de debò  No gaire llarga ni complicada; extraordinària simplement per gaudir de les panoràmiques i fer una mica d'exercici que sempre va bé.

Un cop retornats a Getxo i feta la dutxeta de rigor, quina mala sort, xiquets! resulta que és la fira del vi novell  Txacolí a Santurce, a l'altre costat de la ria. Bé, què hi farem! Hi haurem d'anar no? ; )

Doncs aquí estem! Salut!!

Esperem que us hagi agradat! A nosaltres ens va encantar!
Fins aviat patateros i oliveres!!

DVD & MNK