Gorliz- Armintza

Arratsaldeon patateros i oliveres!

Avui us explicarem una sortida que vam fer el cap de setmana del 19 al 21 d'abril per terres biscaïnes.
Aquell cap de setmana ens vam desplaçar a Getxo perquè divendres anàvem al concert de Rammstein a Barakaldo (impressionants com sempre!).

Aprofitant l'avinentesa i gràcies al consell del nostre bon amic Toni Vallés (EA2CXK), que havia estat feia uns anys per aquesta zona, vam fer cap dissabte 20 a la platja de Gorliz per anar tot caminant per la costa fins a la població d'Armintza. Gràcies Toni! : )

Hem de reconèixer que si no ens ho arriba a dir Toni no hi haguéssim fet cap per aquesta zona ja que la intenció en principi era pujar el Gorbea, però bé, va valdre moltíssim la pena i deixarem el cim més alt de Biscàia per una altra ocasió.


20.4.2013 GORLIZ -ARMINTZA


Nosaltres sortim de Getxo per la zona de Gobela i allà agafem l'autovia BI-634 que als pocs quilòmetres es torna carretera i que ens portarà directament a destí passant per diversos poblets encantadors; a destacar sobretot Plentzia, bonic, encantador i a tocar tocar de Gorliz.

Arribats a Gorliz ens dirigim a la platja i allà trobarem un pàrquing gratuït immens on deixem el cotxe.

Ruta no circular de poc més de 12 quilòmetres que comença a la platja de Gorliz i acaba al port d'Armintza i que ens portarà a veure les runes del Fortín de Azkorriaga, el far de Gorliz, les bateries antiaèries de la Guerra Civil i ens permetrà pujar al cim d'Ermua.

La platja de Gorliz amb surfistes... i l'aigua calenta,eh?

Comencem a caminar direcció N seguint la platja en forma de petxina, passem per davant de l'Hospital de Gorliz, que és un dels més antics de tota Euskal Herria, i just on acaba la platja i hi ha un parell de bars ens trobem el conjunt de les dunes fòssils formades per diferents capes superposades per l'acció del vent que ha arrossegat durant segles la sorra de la platja.

Sorra fosilitzada.

Just al costat de les dunes comença el camí que voreja la costa i que s'inicia amb diversos trams d'escala i diferents miradors des d'on podem contemplar la platja de Gorliz i la propera Plentzia.

Lector culturitzant-se.

La cosa promet... 

El camí va ascendint poc a poc i les vistes quan sortim arran de penya-segat són espectaculars:

Aquí ho teniu, espectacle en estat pur.

El mar cantàbric, l'oceà atlàntic, tot en un.

Anem alternant les vistes als penya-segats i la frondosa vegetació que ens fa perdre de vista per moments el Mar Cantàbric. El camí està força fressat i no hi ha pèrdua.

Corre Forrest, corre!

El dia quan vam arribar al pàrquing de Gorliz amenaçava pluja però poc a poc els núvols s'han anat dispersant i estem aconseguint un dia amb força solet i una lleugera marinada que fa la ruta molt agradable.

Gora!

Abrupta costa basca forjadora del caràcter d'aquest poble.

Quan portem gairebé tres quilòmetres de caminada, ens trobem un cartell que ens fa sortir del camí si volem anar a visitar les runes del Fortín de Azkarriaga. 

Cap a l'esquerra.

El Fortín d'Azkarriaga es va construïr al sXVIII per defensar la badia de Gorliz i Plentzia davant de possibles incursions enemigues per mar. L'estratègica situació de la fortificació la fa molt difícil de prendre en cas de desembarcament: es tracta d'una petita llengua de terra de complicat accés que s'interna al mar.

L'entorn de la fortificació, amb refugis naturals, cales de difícil accés i roques erosionades pel temps, presenta un paisatge d'abrupta bellesa. 

Arribant a la fortificació... al que resta d'ella.

Autofoto des d'Azkarriaga.

El caminet d'accés al que resta de l'antiga fortificació és fàcil però s'ha de parar una mica de comte ja que anirem en certs trams per sobre de roques amb una certa inclinació, però lo dit, no presenta cap dificultat si som curosos.

El vigilant dels pirates.

Ens hi estem una bona estona gaudint de les vistes des d'aquí i desfem el camí fins tornar al pal indicador. Tirem a l'esquerra i encarem una bona pujadeta ideal per exercir els nostres bessons.

Amunt!

No hi ha paraules, l'entorn és espectacular.

Què veuen els nostres ulls? O.o

Arribem dalt del turonet i encarem cap al far de Gorliz pel camí, molt ben senyalitzat, seguint sempre la línia de costa.

Anem cap allà!

Arribem a un pal indicador des d'on, si volem, que no és el cas, podem tornar a la platja de Gorliz passant per la Granja Foral, on es duen a terme treballs de selecció i millora ramadera i pel Centre de Recuperació de Fauna Silvestre de Biscàia. Nosaltres el que volem, de moment, és anar al far.

Seguirem la pista asfaltada fins el far.

Quina bona vida!

El Far de Gorliz medeix 21m i està situat sobre un penya-segat de 165m, fet que el converteix en el far més alt de tota la cornisa cantàbrica, amb un abast d'unes 30 milles (més o menys, 45 quilòmetres).

Des d'aquí podem observar l'illa de Billano, amb una forma molt peculiar de drac ajagut que sembla que sorgeixi de les aigües.

El drac Sheron basc!

Aquí el tenim! Far de Gorliz.

Agafem un corriolet que surt de l'esquerra del far en una pronunciada baixada que ens portarà a les bateries antiaèries de la guerra civil. Consta de tres bateries antiaèries (de les que només queda un canó) connectades entre sí mitjançant unes galeries subterrànies. Aquestes bateries es van instal·lar cap a la dècada dels trenta, sent posteriorment utilitzades per la Guerra Civil.

Entrem, no?

Un petit consell: mireu de portar una llanterna perquè el sostre és força baix i la llum impenetrable.

Uuuuuh, fantasma! (en honor al nostre nebodet Eduard! : ))

Temps passats de guerra.

Esperant els bombarders Heinkel He-177 de la Luftwaffe. Canya!!!!!

Apunten!!

El drac Sheron i la costa biscaïna!

Desfem el camí i tornem a pujar al far i a mà dreta trobem un camí que ens portarà al Monte Ermua (289 m).

El far vist des d'una altra fortificació antiaèria.

Des d'aquí i fins fer el cim, constant però suau pujada que passa just a la vora de la tanca de la Granja Foral anomenada amb anterioritat on veiem pasturar ponis bascos autòctons de la raça Poni Vasco-Pottoka.

Doncs per ser bascos són molt petits! XD

Seguim per la senda paral·lela a la tanca per un camí força marcat; haurem d'obrir un parell de tanques de fusta per a que no s'escapi el bestiar (recordem de tancar-les després, eh?).

Cap amunt!!

                                                                    

El Monte Ermua té dos pics, cosa curiosa, un de romàntic i el verdader. El romàntic es troba a mà esquerra del sender que seguim quan portem prop de 300 m dins un bosc d'alzines. Aquest trencall no està indicat així que s'ha de parar compte de no saltar-se'l! Les vistes des d'aquí són esplèndides; hi trobem una reproducció en miniatura del far de Gorliz, una bústia i un cartell indicador.

Veieu el far de Gorliz darrera els penya-segats?

El cim verdader amb el seu vèrtex geodèsic el trobem, quan tornem al sender principal, a poc més de 50m d'on hem fet les fotografies anteriors. El vèrtex es troba a sobre d'una caseta-búnker-refugi de pedra.

Ara sí que sí! Hem fet el cim!!!

Des d'aquí ja només queda una baixada de poc menys de quatre quilòmetres fins Armintza. Només deixar el cim d'Ermua trobem un pal indicador.

A la dreta tornaríem cap a Gorliz, passant per les Campas de Fano, una zona que alterna verds prats amb alzines confrontant a les instal·lacions de la Granja Foral. Nosaltres seguim recte, per un paisatge potser no tant bonic però el destí final s'ho val!

Bosc d'eucaliptus: Els grans invasors del sXX!

No portem ni un quilòmetre de baixada que ens adentrem en un bosc d'eucaliptus que ja no abandonarem fins arribar a Armintza. Ja ens vam donar compte quan vam fer el Camino de Santiago el passat setembre del tema d'aquests arbres (ja us ho explicarem en la corresponent entrada).

Realment es tracta d'una espècie invasora i  acaparadora de nutrients; hem de tenir en compte que el seu caràcter piròfit (resistent al foc) afavoreix la seva expansió respecte altres arbres i que al ser una espècie forana (australiana) no té enemics naturals, per la qual cosa s'accentua el seu caràcter invasor. 

Però clar, es tracta d'un arbre amb una fusta molt barata, de gran utilitat industrial i de molt ràpid creixement (en 10 anys es pot talar; un pi o un bedoll cal esperar-ne uns 20!), pulutant l'eucaliptus s'utilitza per pal·liar el dèficit de fusta d'algunes regions del país.

Ja hem arribat!

Travessem tot el bosc d'eucaliptus i després de quatre hores de ruta arribem a la fi del camí. Ens trobem al barri d'Armintza, que pertany al municipi de Lemóniz. Final de trajecte! Ens dirigim a la cala i entrem en un bar a fer un mos (pintxos amb patates i olives incloses, és clar!) abans d'agafar l'autobús de tornada a Gorliz.

Bon profit noi!

Ens diuen que el bus passa cada hora i que n'ha sortit un fa poc més de 10 minuts, així que un cop tenim la panxa plena anem a donar un tomb pel port.

El port d'Armintza.

Més racons de la costa biscaïna.

En definitiva, ruta maca de debò  No gaire llarga ni complicada; extraordinària simplement per gaudir de les panoràmiques i fer una mica d'exercici que sempre va bé.

Un cop retornats a Getxo i feta la dutxeta de rigor, quina mala sort, xiquets! resulta que és la fira del vi novell  Txacolí a Santurce, a l'altre costat de la ria. Bé, què hi farem! Hi haurem d'anar no? ; )

Doncs aquí estem! Salut!!

Esperem que us hagi agradat! A nosaltres ens va encantar!
Fins aviat patateros i oliveres!!

DVD & MNK

Serra de Bufadors

Bon dia patateros i oliveres!

Aquí estem de nou per explicar-vos l'excursió que vam fer el diumenge 7 d'abril a la Serra de Bufadors i els Cingles de Beví.

Es tracta d'una sortida de la qual n'havíem sentit a parlar feia bastant temps; tothom que coneix els Bufadors diu que es troben en un lloc màgic, així que ens vam decidir a anar-hi.

El primer intent de sortida, la setmana anterior, va haver de ser anul·lat a darrera hora per que va ploure a bots i barrals! Per fi, el diumenge 7, en un dia molt clar, vam pujar al cotxe i vam fer via fins el Castell de Montesquiu, on comença la ruta.

Gairebé dues hores de carretera per arribar a lloc, però va valdre la pena! Som-hi doncs!

7.4.2013    SERRA DE BUFADORS

Ruta circular d'uns 23 quilòmetres que s'inicia al Castell de Montesquiu, on s'arriba pujant per la C-17, passat Vic i a pocs quilòmetres de Ripoll, el bressol de Catalunya. Aquesta ruta la farem en part dintre els límits del P.N. del Castell de Montesquiu i ens durà als Cingles de Beví, els Bufadors, Santa Maria de Besora i el Pla del Revell.

Deixem el cotxe al pàrquing, ens calcem les botes, agafem els pals de caminar, comprovem que tenim tot el menjar i el beure  a la bossa (cert... una mica tard per mirar-ho, imagineu que ens adonem que ens falten la meitat de les coses? o.O) i, un cop llestos i carregats (uf! tot és aquí! XD) emprenem direcció el castell.

Jardins del Castell de Montesquiu, una mica de "culturilla general" abans de partir.

El Castell de Montesquiu és una construcció fortificada de la qual la primera documentació consta de 1285, on figura com a casa fortificada i que després passà a denominar-se castell. Juntament amb el de Besora i el de Saderra, formen un triangle defensiu.

Al sXIX, el castell va passar a mans no nobiliàries i l'any 1972, per ordre del seu darrer propietari, Emili Juncadella, el castell i la finca van passar a mans de la diputació de Barcelona, que la convertí en Parc Comarcal.

El castell es pot visitar, fan rutes treatalitzades i a la Cabanya del Castell, un edifici annex,  s'hi fan exposicions temporals d'art 

Castell de Montesquiu, que es troba en molt bon estat.

Als jardins del castell trobem una curiosa exposició sobre el sistema solar. La mida dels planetes i el sol a escala. Te'n fas creus de lo petits que podem arribar a ser!

Saturn

Mira que n'és de gran el sol amb comparació amb els planetes!

Travessem els jardins del castell, donem un cop d'ull a l'exposició que hi ha a la Cabanya del Castell i amb el mapa a la mà, anem fins a la part de darrera de la finca, on trobem una porta metàl·lica verda que hem d'obrir i que ens porta al camí dels Cingles de Beví.

Per aquí patateros i oliveres!

Només sortir ens trobem la primera bifurcació que ens pot fer dubtar perquè tots dos camins ens porten al mateix lloc, però com nosaltres volem anar primer als Bufadors, agafem el de l'esquerra. 

El de l'esquerra hem dit.

El dia acompanya molt i fa un solet ben maco. El camí que seguim va baixant lleugerament i això facilita moltíssim les coses. Encara no portarem un quilòmetre caminat que trobem una altra bifurcació, hem de seguir per la nostra dreta. I així arribem a un pontet de fusta que salva la riera de la Solana.

El pont sobre el riu Kwai

Un cop superat el perillós pont ;) ens trobem una trifurcació on hem d'agafar el camí del mig, el que enceta una pujada que ens durà al Coll dels Tres Pals.

El camí és molt clar.

La pujadeta és molt suau sempre direcció NE i els arbres que ens acompanyen ens donem una ombra que ens ajuda a caminar a un bon ritme.

Just sortir dels límits del Parc que arribem al Coll dels Tres Pals, des d'aquí les vistes al Puigmal nevat són excel·lents!

Ens veiem aquest estiu!

A partir d'aquí, el camí planeja també en direcció NE i comencem a entreveure els Cingles de Beví a la nostra esquerra.

A veure, a veure...

Quan portem 6 quilòmetres de ruta ens trobem el Cingles just davant nostre! Busquem el pal indicador que ens indica d'anar a la dreta, sembla que allunyant-nos, però és que realment és així; breu pujadeta deixant els Cingles a la nostra esquena i canvi de direcció, ara N, per trobar-nos una cruïlla important: Sta. Maria de Besora  (dreta) o Cingles de Beví (esquerra). Cap als Cingles doncs!

Els Cingles de Beví.

Planegem ara, just a la falda dels Cingles, direcció W deixant a la nostra esquerra tant el Beví Xic com el Beví Gros.

A la falda dels Cingles.

Poc més d'un quilòmetre sota la falda dels Cingles trobem una cruïlla de camins sense indicador. A partir d'aquest moment i fins que baixem de la Serra de Bufadors, ens hem de guiar per fletxes de color verd fosforescent, la majoria de vegades molt clares, d'altres força amagades o, fins i tot, semi-esborrades.

Tornem a la cruïlla. Hem de seguir el camí de la dreta; el que fa baixada amb força vegetació   a vora i vora de la via.

Hem de parar compte perquè al poc de baixar trobem el primer trencall a mà dreta, poc ressenyat per les fletxes fluorescents!

Ho veieu?? Sí?? Doncs nosaltres quasi ens el passem!

És en aquest punt que encarem la pujada als bufadors amb tres o quatre parelles amb xiquets que també hi pugen, i que ja tornaven al cotxe al no veure el desviament.

El xivarri de tres-cents o quatre-cents crios (o mil sis-cents!! no recordem bé...)  ens acompanyaran fins arribar a destí. El dinamisme i l'energia de tota aquesta canallada ens fa augmentar involuntàriament el ritme i de nou quasi ens passem un trencall a mà dreta que ja ens porta en una pujada considerable fins als Bufadors!

Ja els tenim aquí!

És un bosc de fades!

La Serra dels Bufadors s'anomena així per uns forats i escletxes que hi ha al terra per on passen corrents d'aire que, segons el dia i la intensitat d'aquest, sembla que bufin del cor de la muntanya.

Nosaltres no vam sentir res, tot i que vam parar l'orella una bona estona en diferents bufadors. Era d'esperar, però a la canalla els hi feia molta gràcia! ;)

Què dius que quèèèèèè???

Part de la colla al darrera.

Fent una foto al grup que ens hem trobat.

Es tracta d'un bosc encantat, situat a la part obaga de la Serra; té un microclima propi que fa que et trobis en un lloc únic. Us recomanem que no us quedeu a la primera explanada i que us "perdeu" entremig dels arbres, descobrireu racons màgics!

El grup de cinc-mil nens tira avall i nosaltres podem permetre'ns gaudir de moments de silenci, envoltats de molsa, roques i fulles.

Havíem sentit parlar de la zona, però realment no t'ho pots ni imaginar, val molt la pena acostar-se un dia per aquí i passejar per la zona dels Bufadors. No es tracta d'una experiència religiosa, com deia no-sé-qui, ni molt menys, simplement es tracta de gaudir de l'entorn i la natura.

Breu recull de fotos de zona:

Un cop ens hem omplert les retines d'imatges que tardarem molt a oblidar ens decidim a dinar. Comencem a tenir gana i no creiem trobar un lloc millor que aquest per fer un mos.

El descans de la guerrera.

Patates i olives bufadores!

Un cop hem fet les paus amb l'estómac  seguim les marques verdes dels Bufadors fins el mirador del Collet de Bufadors. Les vistes són impressionants.

Seguim pujant i arribem al punt més alt de la sortida d'avui: el Turó dels Bufadors (1006 m).

Des d'aquí, i fins que arribem a una pista asfaltada (el Collet de Beví) que ens portarà fins a Santa Maria de Besora, tenim una baixada d'aproximadament un quilòmetre i mig combinada entre força vegetació i roques pelades on cal parar una mica de compte. En dies de pluja o amb gel ha de ser una baixada bastant fotuda!

Baixant direcció el Coll de Beví.

Llaés amb el seu castell. Quina postal, noi!

Un cop arribem al Collet de Beví, hem d'agafar la pista asfaltada cap a la dreta i anar fent, sense presses. Tenim quatre quilòmetres per endavant, primer en baixada, després planejant i poc abans d'arribar a Santa Maria, una pronunciada pujada que suem una mica.

 (mmmm, espatlletes i costelles de corder....!)

Arribant a Santa Maria de Besora.

L'esglèsia de Santa Maria (sXVIII) i el Castell de Besora sobre el turó.

Arribem a Santa Maria de Besora pel NE, fem cap a la carretera general que travessa el poble i seguim direcció W travessant tota la vila. Just on acaba el poble, on la carretera gira a l'esquerra, veiem un trencall que segueix recte i trobem un indicador del Castell de Besora i del Castell de Montesquiu.

Cingles de Beví desde Sta. Maria de Besora.

Seguim direcció W fins que trobem un encreuament, hem de seguir per l'esquerra. Al poc, i després d'una breu pujada, trobem un senyal que ens indica que estem a prop de la casa rural Pla de Besora, allà el que s'ha de fer és saltar un filat i seguir un camí molt poc marcat que va en direcció primer W i que acaba vorejant tot el que és el turó del Castell de Besora.

Des d'aquí, hem de seguir les marques blanques i vermelles (aupa Athletic!) del GR151 que ens tornaran a dur al castell de Montesquiu.

Arribem al Collet de la Mongia, per un camí bastant, bastant ple de fang i comencem a pujar cap al Pla del Revell. De vegades dóna la sensació que perdem la ruta, però hem de seguir sempre direcció W-SW.

El Pla del Revell.

Hoooooolaaaaaaaaa!! (aquííííííí al miiiiig!!!)

El Pla del Revell és una àmplia plana d'un color verd molt intens que et convida a gitar-te una estona per gaudir del cel i les flors... però resistim i continuem! ;p 

Una plana amb unes magnífiques vistes a la Serra de Bellmunt, la Plana de Vic, Pre-pirineu i Pirineu.

A mig Pla del Revell i a la dreta de la casa del Revell, trobem una bassa permanent (com la que hi ha dalt de la Mola de Colldejou, sortida que us explicarem més endavant ;-)).  

Des d'aquí el camí és impossible de perdre. Planeja durant tot el Pla i quan aquest acaba, comença a descendir, direcció el Castell de Montesquiu.

Ja ho poden dir, ja, que es fa 'camino al andar'! Aquí el tens!

Serra de Bellmunt des del Pla del Revell. A dalt a l'esquerra, el Santuari.

Seguim el GR i un cartell ens dóna la benvinguda de nou al P.N. del Castell de Montesquiu. Baixem baixem i arribem a la porta verda de metall per on hem començat la ruta al matí.

Autofoto final de trajecte.

Molt bona ruta, amb vistes espectaculars i sobretot els Bufadors, amb elfs, fades, faunes, éssers mitològics, hobbits... i sobretot, l'exercit de vuit-cents mil nens i nenes incansables! : )

Ruta molt recomanable que convidem a tothom a descobrir.

La porta del pàrquing ja està tancada però en trobem una d'alternativa.

PD: Eren vuit o deu xiquets, no més, el que passa que eren molt moguts i no paraven! Visca la joventut!