Heu anat a parar aquí:

dijous, 1 de maig de 2014

San Martín de la Val d'Onsera (Sierra de Guara)



Molt bon dia patateros i oliveres!

Nova entrada en la qual ens desplacem de nou a la veïna Osca per endinsar-nos en uns paratges que feia temps teníem en ment i que ens van sorprendre de valent.

Si recordeu, vam estar per aquesta província fa cosa d'un any, quan vam fer el Camí del Cel als Mallos de Riglos. Un cop més, tal i com ens succeí a la Ruta del Cares (Astúries AS-PEC-TA-CU-LAR) l'entorn farà que ens sentim petits petits... la natura es desenvolupa espectacular i les roques són les grans protagonistes. Els problemes i mal de caps aquí són més llunyans, més insignificants i el silenci i l'oxigen ajuden al cervell a trobar més fàcils solucions. 

Vivim a Vilanova i la Geltrú, un poble de sorra i platja...però nosaltres som de terra ferma i, sense desmereixer el nostre entorn, ens tira la roca i les dreceres. No hi podem fer més!

Com dèiem (abans de posar-nos a filosofar ;-)), tornem a Osca, però en aquesta ocasió ens dirigim a la Sierra de Guara per fer la ruta a San Martín de la Val D'Onsera. Avui anirem per uns camins que ens portaran a seguir la llera seca de diversos torrents, a travesar la Puerta del Cierzo, a agafar-nos fort per baranes i sirgues; sentirem la mirada fixa de centenars de voltors sobre els nostres clatells (Mnk encantada, meravellada, sobreexcitada tot el dia!); descobrirem un monestir en un racó idíl·lic, màgic, impensable i, fins i tot, ens trobarem cara a cara amb un porc senglar! 

Què dieu? Què estem exagerant?

No pas!!

Comencem! :-)



15.3.2014 SAN MARTÍN DE LA VAL D'ONSERA (SIERRA DE GUARA)



Sortim del poble ben d'hora ben d'hora no sense abans passar per Casa Ambrosio a comprar el pa per fer els entrepans (la propera no t'escapes de sortir al blog MªAntonieta ;-)). Sempre que sortim del poble per anar a caminar tenim la sort de poder menjar el millor pa de la comarca! Si aneu a Massalcoreig, no dubteu en passar-vos-hi.

Ens espera una mica més d'una hora i tres quarts de viatge avorrit al fer-se gairebé tot ell per la súper-col·lapsada A-22 que va d'Almacelles fins gairebé Osca capital (ironia, s'entén, oi? ¬¬'). 
La cosa s'anima quan s'acaba aquesta autovia i agafem la N-240 direcció a la capital. A pocs quilòmetres d'Osca, trencall a la dreta direcció Loporzano i Sasa del Abadiado; poc abans d'aquest darrer poble, trencall a l'esquerra que no deixem fins arribar a destí, San Julián de Banzo. Uns indicadors ens duran al pàrquing d'inici de la ruta. No hi ha pèrdua.












Ruta no circular d'uns 14 quilòmetres que només presenta la dificultat de les zones de sirgues on cal parar una mica de compte; a part d'això, està perfectament senyalitzada amb pals indicadors en encreuaments que podrien resultar conflictius. 

Només sortir del pàrquing la perspectiva que tenim de la Sierra de Gabardiella amb la Peña Mediodía destacant, dins el Parc Natural de la Sierra de Guara, ens fa pensar que avui serà un gran dia.



P'allá que vamos!



La ruta comença amb un camí ben marcat en baixada durant aproximadament 1 km que ens portarà a un torrent sec com la moixama: el barranc de San Martín de la Valdonsera, que no deixarem fins gairebé arribar a la Puerta del Cierzo.



Doncs aquí estem; per aquests camins de patates i olives.



Continuem dins la llera del riu sec i de tant en tant paral·lel a aquest per evitar zones més abruptes o envaïdes per la mala herba; anem a bon ritme i fa força caloreta. 



Torrent sec de San Martin de la Val d'Onsera



Des del primer moment hem decidit sortir amb màniga curta i embadurnar-nos bé amb crema solar cara i braços. Atenció en protegir-se bé, especialment en aquestes primeres caminades quan Lorenzo ens enganxa encara tant blanquets! 

És espectacular anar caminant per la llera del riu. Per moments ens imaginem que estem en una d'aquelles pel·lícules en què de sobte es trenca una presa i l'aigua emmagatzemada surt a tota velocitat per la llera del riu que sempre ha portat un caudal d'aigua mooolt minso i s'endú tot el que troba pel mig. Nosaltres ens salvem perquè som els protagonistes, guionistes i productors de la pel·lícula! XD



Calma total



A mesura que anem acumulant camí, anem trobant més parts d'ombra que realment s'agraeixen. Creiem que fer aquesta ruta a ple estiu ha de ser bastant dur.

Ens trobem un pal indicador que ens diu que hem de deixar el barranc principal i agafar un ramal a la dreta. Així ho fem. 



Sí; cap a la dreta.



Cada vegada la vegetació és més frondosa. Nosaltres anem fent. Suau, molt suau pujada.

Arribem al Portal del Cierzo, un lloc pintoresc amb grans roques a banda i banda i per on bufa (com no!) un ventet bastant potent i avui agradable. Cierzo... porta... vent... clar!






Fins aquí, la pujada ha sigut suau. A partir d'ara, ens trobem davant la zona amb més desnivell fins que arribarem al Paso de la Viñeta.

El bosc en el què ens trobem està preciós i ens regala unes bones fotografies. 

Un seguit de ziga-zagues en continua pujada.



Quina postal!



Arribem a una paret de roca. Tirem a la dreta i arribem al punt clau de la ruta. Paso de la Viñeta o Senda de los Burros. Els grups amb canalla o que avui no tenen ganes de grimpar escullen aquí fer la pujada i baixada per la Senda. Nosaltres avui venim amb ganes de rock'n'roll. ;-)



Aquí tenim l'entrada a Mordor...


Abans de venir cap aquí ens hem informat bé i sabem que l'ideal és fer el Paso de la Viñeta de pujada i deixar la Senda de los Burros per la baixada perquè el desnivell és molt més suau que el Paso. Allarga la ruta però és més segur. 



Comença la diversió.




El primer tram és força dur i hem de ficar les mans algun cop per salvar diversos pasos; desprès, en el moment que el bosc s'obre, ens trobem les primeres sirgues a la paret. Són noves i donem molta seguretat. També ens trobem una barana, més vella, i un pontet de fusta, que bé, el deixem com a anècdota i el passem ràpid ràpid. Tot i així cal dir que tota la ruta està molt ben cuidada i condicionada. Així dóna bo! 



El pontet de fusta darrera...sí...aquells quatre tronquets fan de pontet...



Arribem a la zona més empinada de la ruta. Espectacular. La pujada. Les vistes i la vall a la nostra esquena. 



Som-hi! Amunt!





Desprès d'aquest tram, el més exposat de la ruta, ens trobem de nou en una zona on hem de grimpar amb l'ajuda de la sirga.



Grimpa que grimparàs!



Ens ho estem passant pipa!

Arribem al coll de San Salvador, punt i final del Paso de la Viñeta, i aquí, ai xiquets! les immenses parets del barranc de San Martín i en elles, per sobre d'elles, i entre elles, desenes, centenars de voltors, trencalossos, àguiles, aus rapinyaires cap aquí i cap allà, un espectacle impressionant;  ens quedem bocabadats davant de tot això. 






Mnk és una enamorada de totes aquestes bèsties, coneix infinitat de coses d'ells i fins i tot, maneres de fer-los baixar, mireu sinó quan vam estar als Mallos de Riglos... Dvd, no n'està d'enamorat, simplement desconfia de les aus rapinyaires que sobrevolen el seu cap. Qüestió de supervivència.



Esperant el dinar? O.o



Ens hi estem una bona estona observant-los. Ells fan el mateix. :) Us recomanem que us emporteu els prismàtics en aquesta sortida. Gaudireu de valent! Bevem una mica d'aigua i en el moment que creiem que ja estem de nou a punt agafem un trencall a l'esquerra que ens ha de portar al monestir.

El primer tram de baixada fins la llera del San Martín no té cap complicació, només la irregularitat del terreny. Anem fent paradetes per seguir observant les aus que segueixen sobrevolant els nostres caps. Ens algunes ocasions els nius que teníem per sota queden ara a una alçada per sobre nostre. 



Els veieu? Fixeu-s'hi! N'hi ha moltíssims!!




Ens trobem després de poc més de cinc minuts de baixada, que el camí ara es troba a sobre mateix de la roca. Unes sirgues noves noves ens ajuden a seguir la bona direcció i poder fer la baixada amb seguretat. Cap problema. 



Les sirgues són de fiar, Suprunaman?



Està sent una ruta molt i molt divertida. I preciosa pels amants d'aquestes aus. La colònia és impressionant. 

Ens preguntem com devia ser la baixada fa uns anys quan aquestes sirgues no hi eren. O quan el darrer cap de setmana de maig feien la romeria a la ermita... Us ho imagineu? I diuen que baixaven amb bèsties i tot! Com s'ho feien?! Perquè el camí sempre ha sigut el mateix... amb sirgues o sense... Un noi que ens trobem ens explica que hi venia de petit amb el seu pare i que recorda caure unes 20 vegades durant la baixada. T_T



Dóna bo trobar una ruta tan ben condicionada.



És quan arribem abaix de tot...

És quan fiquem de nou els peus a la llera seca del riu...

És quan de sobte, després de batallar amb uns esbarzers...

Se'ns apareix just davant nostre un porc senglar!



Ojo! Un porc senglar!!!



Aquí el teniu! Quins ensurt! (sobretot Dvd que anava davant! :-)) Segur que va caure despenyat per aquestes roques. Té una pota trencada. Clar, el porc senglar no té dits per agafar-se a les sirgues! (Quina imatge no? un porc senglar amb dits...) O.o

Passem pel seu cantó i ens donem comte que li falta tota la part de darrera. De fet, està totalment buit per dins! Està clar que aquells d'allà dalt s'han muntat una bona lifara! 

Seguim el recorregut de la llera, entre parets molt altes, ara en pujada. S'escolta el so d'una campana que li dóna un aire místic i màgic a l'entorn. En menys de deu minuts arribem a l'objectiu del dia: l'ermita de San Martín de la Val d'Onsera. Primer veiem el seu campanar i després ens hi plantem davant junt amb un grup de caminants de Saragossa.



Paisatge de postal.



L'estampa és espectacular. El monestir al fons del barranc, protegit per la gran bauma, el soroll de la campana, una cascada darrera (amb poca aigua, sí, però suficient perquè el soroll i la pluja d'aigua-neu refresqui la zona i de tant en tant ens ofereixi un màgic joc de colors amb la llum). Impressionant de debò.



Ja estem aquí!

Salt d'aigua de més de 30 metres


Fem sonar la campana per dir que ja hem arribat. 3 cops, com ens van ensenyar a San Juan de Gaztelugatxe



Passeu a mirar el piset de dalt!


Una mica d'història: San Martín de la Val d'Onsera va ser un important monestir de l'alta edat
mitjana i gestionava la vida d'altres monestirs de la zona (qui ho diria, aquí amagat!). Va ser un monestir masculí fins mitjans del s. XII, desprès va passar a ser un monestir femení fins que el 1752 el van abandonar deixant un ermità conservant l'edifici. A mitjans del XVII es realitzen obres de millora i es manté en bon estat fins la Guerra Civil espanyola, durant la qual fou saquejat i fet malbé. Es creu que aquest monestir va estar relacionat durant l'Edat Mitja amb el mite de fecunditat ja que acudien a ell reis i nobles aragonesos buscant descendència.





Petem una mica la xerrada amb la colla de Saragossa, ens fem les fotos de rigor i ens mengem els nostres entrepans. És un bon lloc. 



Dinem o què?!?!?



Patates i olives no poden faltar, oh i tant que no! :-) Descansem mentre reposem forces i xerrem una mica de tot el què hem vist i ens ha succeït fins arribar a aquí.

Mnk es refresca a la cascada, com a l'antic anunci de Fa! El recordeu? 




La frescor salvatge de Fa!




Entrem a la petita capella i ens trobem taulells i unes bones graelles per fer carn i botifarra a la brasa. Ho guarden aquí per quan fan la romeria o peregrinacions els darrers de maig. Ja s'ho munten bé, ja! :D
La capella és de planta irregular, adaptant-se al buit de la roca, i s'il·lumina per tres finestres. 




Signant el llibre de visites.

Autofoto (selfie, perdó) al monestir.


Fem el camí de retorn al cotxe; amb la panxa plena i pensant que ens espera una bona pujadeta  fins arribar al Collado de San Salvador.




Quin estil pujant nena!


Baixem per la llera del riu fins trobar-nos de nou amb el porc senglar que, oh sorpresa!, no s'ha mogut de lloc! ¬¬ Trobem el trencall a mà esquerra i comencem a pujar per les sirgues ancorades a la roca. 

En molt menys temps del que crèiem arribem de nou al dalt. Mnk es torna a quedar encisada amb els voltors que ens sobrevolen. Ara, en lloc de tornar per el Paso de la Viñeta, anem a l'esquerra per el Paso de los Burros.







Anem ascendint amb camí ferm i donant una bona volta. Ens introduïm dins un bosquet i s'agraeix l'ombra. Ha fet molta calor avui.




Bones i privilegiades vistes.


Quan portem cosa de deu minuts pujant comença per fi, la baixada. Ziga-zagues per una senda recuperada i adaptada fa poc temps.



Dins la frescor del bosc.


Arribem de nou a la cruïlla de camins on hem començat la pujada de la Viñeta. A partir d'aquí hem de tornar per on hem vingut. Fem via.







Una hora en continua baixada, una petita pujada i arribem de nou on tenim el cotxe aparcat. 




No havíem anat mai per camins com aquests!



Donem per acabada la ruta d'avui.

La veritat és que ha sigut tot un descobriment. Ruta molt divertida i maca. Feia temps que teníem en ment La Sierra de Guara i no ens ha decepcionat. Ens proposem tornar en quan sigui possible per mirar de pujar el Tozal de Guara, el cim més alt d'aquesta serra aragonesa.

Tornem a Massalcoreig fent una paradeta a Monzón per fer una merescuda cerveseta. 

No ens hi podem estar gaire ja que s'ha d'anar a comprar tot el que falta per la lifara de l'endemà. En aquesta ocasió farem una calçotada. Atenció senyors que ens vam cruspir 500 calçots en un no-res!

Aquí teniu la mostra! 


Calçot's Queens!



Bé. Us deixem una altra ruta molt recomanable. La Sierra de Guara té molt d'encant i nosaltres que ens deixem encantar fàcilment. ;-)

Aviat us explicarem una sortida que vam fer poc abans de pujar el Puigsacalm ja fa uns mesos... esperem que us agradi!

Fins llavors... Salut i muntanya patateros i oliveres!



MNK & DVD  















































Cap comentari: