Puigsacalm

Molt bon dia patateros i oliveres!

Aquest mes complim un any d'existència!!

Moltes felicitats vermutaires i gràcies per acompanyar-nos!! :-)

Tornem a Catalunya després de la setmaneta que vam passar a l'agost per Astúries. 

Al setembre vam anar a fer els Cingles del Bertí i a l'octubre vam encarar un altre cim clàssic i mític que és força entretingut i no presenta cap dificultat extra.

Com dèiem, es tracta d'un dels cims més clàssics de l'excursionisme català. Tornem a la Collada de Bracons un any després de fer-ho en la nostra primera entrada al blog (ai què ràpid passa el temps! *_*). Deixem doncs l'entrada dels Cingles del Bertí per a la propera nota i celebrem l'any de vida del nostre blog amb la mateixa serra que el va iniciar: la Serra de Curull. Encarem el 2014 amb més ganes de muntanya si cap!

Avui pujarem al Puigsacalm acompanyants de la llum i el color que només la tardor sap i pot oferir. Amunt!


20.10.2013 CIM DEL PUIGSACALM


Sortim de Vilanova ben d'hora per pujar per la C-17 fins passat Vic, agafem la C-37 i tal i com vam fer en la nostra primera entrada al Pic de l'Àliga deixem la carretera just abans d'agafar el túnel més llarg de Bracons. Arribem al Restaurant Piguillem (on en aquella ocasió vam deixar-hi el cotxe) i agafem la carretera antiga d'Olot a Vic (Bv-5224), la famosa carretera de la Collada de Bracons.

Just al canvi de província entre Barcelona i Girona tenim intenció de deixar el cotxe aparcat, però ens donem compte d'una situació amb la qual no comptàvem i que ens farà variar la ruta d'avui.

En el moment que agafem la carretera del Coll de Bracons, la boira ens envolta. Per moments estem temptats de fer mitja-volta i deixar-ho per un altre dia però finalment decidim seguir endavant, sembla que la boira es vol trencar. Confiem que no ens espatllarà ni les vistes ni el camí.

La boira no ho va fer, com podreu comprovar més endavant; el que sí que ho va fer, va ser la 4a edició del Puigsacalm Extrem. 

Sí noi. 

El primer problema, aparcar. Arribem i ens quedem estranyats... Ens trobem centenars de milers de cotxes als vorals de la carretera! Hem d'aparcar força lluny d'on hem de començar la ruta preguntant-nos què déu passar.

Resulta que hem anat a coincidir amb un dia de cursa de muntanya que fa el mateix recorregut que nosaltres!

Segon problema: ens avisen que els primers corredors estan a punt d'arribar on ens trobem i ens comenten que si volem fer el Puigsacalm, anem per la Font Tornadissa en lloc de pels Tosells que és per on havíem pensat. La idea era poder fer les grimpades que ens trobarem cara amunt i no de baixada.

Ens enfilem per les roques que hi ha a tocar de la carretera fins trobar el pal indicador que marca el camí a seguir.

Quina gentada! I no us ensenyem l'altra banda on hi ha
la caseta de la cursa amb els organitzadors i les xuxes! ;-p

Creiem que pels camins fressats de la collada de Bracons hi cabem tots, els que corren per la muntanya i els que hi caminem, així que decidim seguir amb la primera idea. El camí és força ample. Ens anem trobant les fites de la carrera en el nostre recorregut i això ens guia fàcilment.

Sí, només cal anar-les seguint

Seguim el GR-151.1 que porta a la Collada de Sant Bartomeu fins que arribem, després d'uns 350m, a una raconada on hi ha un arbre que ens marca una desviació a mà dreta que hem de seguir per passar pels Tosells, el Gros i el Petit. Atenció en no sartar-se'l!

Queda clar, oi?

L'ambient és força humit tot i que la boira gairebé ha desaparegut i només s'intueix entre els arbres a les valls. Ens creuem amb un atleta. Ens apartem i ell passa sense problemes.

Vinga, som-hi, que això no és res!

Ens anem acostant al Tosell Petit i la circulació d'atletes per un camí cada vegada més estret i empinat fa que cada vegada més sovint ens haguem d'apartar i apartar i apartar i apartar.

No volem que les seves marques personals es vegin afectades per culpa nostra (;-p), així que decidim tornar per on hem vingut i seguir la ruta al Puigsacalm per la Font Tornadissa.

Tornem avall i arribem de nou al desviament que havíem agafat del GR. En aquest punt, el que fem és seguir el GR en direcció NW fins a la Collada de Sant Bartomeu. 

Cal escoltar la natura... Una abraçaaaada!!!

El camí ens porta força records ja que és la segona vegada que passem per aquí en menys d'un any, tot que no hi ha la fullaraca de la primera vegada! El recorregut, en lleugera pujada entre fagedes majestuoses, és espectacular.

El pendent creix una mica com més ens anem acostant al Coll de Sant Bartomeu. Un cop arribats al Coll, si anéssim carenant direcció E-SE, aniriem a petar al Pic de l'Àliga; nosaltres el que fem és seguir el GR direcció N cap a la Font Tornadissa i per fer això hem de passar per sobre d'un filat.

El camí es segueix clarament pel sempitern mantell de fulles que trepitgem des de gairebé el començament de la ruta. 

No hi ha pèrdua.

La humitat va fent.

Clariana enmig del bosc

Seguim caminant sense pausa i gairebé planejant per un molt agradable bosc fins arribar a la Font Tornadissa.

El retorn de l'ampelmann! 

Poc abans d'arribar a aquest bonic racó hem de fer un petit esforç ja que tenim una pujadeta que ens fa guanyar alçada en pocs moments. Res de l'altre món.

   

              

Arribats a la font, aprofitem per fer quatre fotos abans d'encarar la forta pujada que ens ha de portar als Rasos del Manter. 

Pel davant...

...i pel darrera!

Hem de deixar el GR a la nostra esquerra i seguir direcció N passant a la vora d'impressionants faigs. Guanyem alçada ràpidament. El bosc dóna pas al prat i a les vistes de l'entorn entelades per la boira. 

Un cop arribats als Rasos del Manter (1389 m), seguim paral·lels a un filat que ens queda a la nostra esquerra.

Nosaltres, cap al Puigsacalm!

Una petita pujadeta més i arribem al Ras de les Civaderes, on trobem una porta de fusta a la nostra esquerra que hem de franquejar. Ens introduïm en una zona boscosa i humida direcció el Coll dels Clivillers. 

                       

Als poc metres trobem una desviació a mà dreta que ens porta al Puigsacalm pel Pas dels Burros, nosaltres seguim recte, cada cop més propers al cim.

Pel pas dels burros no. Avui no.

Per aquí sí!

És o no impresionant!?

Darrer esforç per assolir un nou cim. Trencall a mà dreta i pujada poderosa amb desnivells de fins el 35% abans de coronar el Puigsacalm (1515m).

Ja queda menys! Amunt!

I per fi...

Una senyera, una senyora i Dvd i Mnk al cim! :D

Les vistes a causa de la boira no són res de l'altre món... és més... no es veu res! XD Ens fem quatre fotos per immortalitzar el moment i decidim arribar-nos fins el Puig dels Llops. Farem un altre cim i potser les vistes des d'allà seran millors.

Descendim i carenem direcció N-NE.

Tot un plaer passejar per aquí però ull amb les relliscades!

En menys de quinze minuts ens plantem davant del sortint que és el Puig dels Llops amb la seva peculiar forma. Sembla que aquí la boira no és tan densa.

Ja gairebé hi som!

Segon cim del dia! Puig dels Llops (1486 m)

Olot i els seus volcans als nostres peus.

Per fi podem gaudir de les vistes! La Vall d'en Bas s'obre davant nostre i la zona volcànica de la Garrotxa se'ns presenta majestuosa.

La perspectiva del Puigsacalm acariciat per la boira des d'aquí és fantàstica.

El Puigsacalm des del Puig dels Llops. 

Comencem a tenir gana. Descendim del Puig dels Llops i a la vora del camí de tornada treiem els nostres entrepans i les nostres...

...patates i olives als faigs del Puigsacalm! ;-)

La tornada la farem pel mateix camí d'anada fins el Ras de les Civaderes on en lloc de continuar cap a la Font Tornadissa seguirem carenant i desgrimparem el Tossal Gros i el Tossal Petit (per on voliem fer l'anada, vamos!).

Eo! Soc aquí, mimetitzat amb l'entorn. M'heu vist?

Paratges espectaculars.

Hem de tornar en plena tardor!

Ja estem a la porta de fusta del Ras de les Civaderes.

Arribats al Ras de les Civaderes, com hem dit abans, anem direcció SW carenant per la Serra de Puigsacalm.

La Serra dels Llancers

La pista al començament és força clara però a mesura que ens acostem al Tosell Gros es va difuminant i per moments la perdem.

Fins aquí està bastant clara la cosa.

Sense paraules.

Se'ns apareixeran las meigas?

La gran quantitat de fulles que trobem pel camí ens fan agafar un parell de vegades una direcció incorrecta, la senda es confon amb facilitat. Trobem diferents senders en totes direccions, les fulles dibuixen camins inexistents, i estem moltes vegades en la zona obaga de la serra però la intuició i la brúixola ens guien fins el Tosell Gros sense perdre la calma en cap moment. Recordeu sempre quan aneu a caminar de portar un bon mapa de la zona! Sabem que el Tosell està al SW.

Hi arribem! Hem de fer una bona desgrimpadeta per una canal per superar-lo i acte seguit ens trobem el Tosell Petit que també hem de desgrimpar. Sense problemes, arrosseguem una mica el cul i llestos!

El Tosell Petit un cop baixat.

La senda des del Tosell Petit està força clara i ens porta al lloc on aquest matí hem fet mitja volta a causa dels atletes. Contínua baixada fins trobar-nos de nou el GR151.1 i finalment, sense adonar-nos-en, arribem a la carretera del Coll de Bracons on tenim el cotxe.

Una excursió magnífica!

Ens declarem uns enamorats d'aquesta zona; no us extranyi que hi tornem de nou, ens hem quedat amb ganes de fer el Pas dels Burros (una alternativa amb algun tram amb cordes que diuen ofereix unes vistes espectaculars) i segurament serà en plena tardor per gaudir d'aquest joc meravellós de llum, colors i paisatges. 

Enhorabona als vencedors de la carrera!

Fins la propera patateros i oliveres!

MNK & DVD

Astúries III: El Camín Encantau

Molt bon dia patateros i oliveres!

Tercera i darrera entrada de la nostra humil trilogia per terres asturianes. Darrers dies per aquestes acollidores terres i primera petita decepció matutina; tal com us comentàvem en la darrera entrada, la intenció d'avui era pujar al mític Pic Urriellu, més conegut com Naranjo de Bulmes, però la sempiterna boira no ens ho permetrà; almenys durant aquestes vacances. 

Un cop ens llevem, al nostre centre d'operacions de Llanes de Parres, ens trobem la següent estampa dels pics d'Europa: 

Pujar i no veure res... malaguanyat!

Tenim les bateries d'energia carregades al màxim mercès a la superfabada que vam menjar el dia anterior en un restaurant a tocar d'Oviedo (als què vulgueu, ja us en donarem l'adreça! ;-)). La intenció era bona ja que avui volíem pujar fins a la Vega de Urriellu (900m de pujada acumulada), on hi ha el Refugio J. Delgado Úbeda a peus de la gran pedra calcària piramidal tan coneguda dels Pics d'Europa. Caldrà doncs buscar una alternativa per ajudar a fer baixar el més típic menjar asturià i alleugerir l'estómac! XD

Descartada l'alta muntanya, a causa de la boira tant habitual per aquestes contrades i altures (recordeu què ens va passar el dia que vam pujar als Llacs de Covadonga), i després de barallar diverses opcions, ens decidim per la ruta del Camín Encantau. 

L'excursió d'avui serà un viatge de llegenda a través del temps durant el qual ens creuarem amb fades, follets entremaliats i, fins i tot, amb serps alades de la mitologia asturiana!

No perdeu la pista, seguiu la senda amb nosaltres i gaudiu amb tots els sentits d'un camí encantador! ;-)


Benvinguts al Camín Encantau!




17.8.2013  EL CAMÍN ENCANTAU


Tornem a agafar l'AS-114 des de Cangas de Onís i un parell de quilòmetres després de Benia de Onís, trobem una rotonda i enfilem direcció sud seguint l'AS-115. Nou quilòmetres de força corbes entre un paisatge molt verd, cal anar amb compte de no passar-se la sortida al poble de La Venta, on comença el Camín Encantau. Hi han indicadors del pàrquing (en aquest poble 'zona de aparcamiento', no 'de apareamiento'... catxis!).

Ruta circular d'uns 12 kms que no presenta cap dificultat tècnica i que només durant els primers dos quilòmetres presenta una lleugera pujada però sense conseqüències cardíaques; la resta del camí planeja bastant i baixa poc a poc fins tornar al punt de sortida. 

Camí perfectament marcat i amb fites clares en els punts on un podria desorientar-se. 

"Reunión de Trasgos"

"Los trasgos os dan la bienvenida a la ruta encantada. No la llaman así por nada. Está repleta de sorpresas, unas más agradables que otras. Así que tened los ojos bien abiertos y no os salgais del camino."

Així ens avisa el primer dels diferents cartells que ens trobarem al llarg d'aquesta ruta i que acompanyen a cadascuna de les figures tallades en fusta del Camín Encantau. Ens trobem al mateix pàrquing on hem deixat el cotxe a la vora del riu San Miguel.

Ens fa molta gràcia el poder fer aquest camí, pensem que avui pot ser un bon dia!

Per aquí patateros i oliveres!

Creuem la carretera i ens trobem...

El Jugador de Bolos

"Los bolos son como la vida. Hay que tener paciencia, serenidad, decisión y al final, algo de suerte."

Tornem a creuar la carretera i seguim un camí que va paral·lel al riu San Miguel, molt ben condicionat, net i polit, és una delícia passejar per aquí.

Anem seguint la senda, ja hem deixat enrere el pàrquing i la pista de bolos de Las Ventas, tornem a creuar la carretera i comencem a pujar, primer poc a poc dintre d'un bosc mixte de castanyers, freixes i avellaners. 

Camuflat en plan Comando.

Dvd i el seu inseparable mapa!

Estem arribant al nucli de Gomezán...

El Sumiciu

"Dicen que no existo. Pero cuando desaparece algo todos se acuerdan de mí. Mira bien en tus bolsillos antes de seguir tu camino, no acepto reclamaciones. Además, no existo... ¿O sí?"

Es diu del Sumiciu que és molt pervers, que té la capacitat fins i tot de "sumir" -fer desaparèixer poc a poc- a les persones, sobretot als nens...

La manera de treure's de sobre al Sumiciu i recuperar els objectes o les persones perdudes és molt simple, s'ha de resar una oració a Sant Antoni però sense cometre cap error, sinó, el que hem perdut no ho recuperarem mai!

Les vistes des d'un dels punts més alts de la ruta són excepcionals. La vall d'Ardisana se'ns obre davant i darrera nostre en una successió d'altiplans salpicats per petits nuclis urbans. Tranquil·litat absoluta. Astúries ens ha enamorat.

La vall d'Ardisana

Tan lluny de casa i ens trobem una petita mostra de folklore català que hem fotografiat per gairebé tots els cims catalans i que, sense cap dubte, els muntanyencs reconeixeran (bé, folklore qui diu folklore no... però sí una tradició força curiosa i nostrada). No sabíem que per Astúries també hi haguessin pessebres perduts per rutes i cims! Serà que no és cosa nostra? O.O 

El disseeet d'agooost, fum fum fum!

Arribant al nucli de Malateria...

Verd, molt verd arreu.

I just passat Malatería...

El Hombre del Sacu... i té! És blaugrana!! XD

"¿Te asusté? No, claro que no. De día sois todos muy valientes. Ni al hombre del saco le temeis. Pero en estos bosques es fácil perderse, y no soy lo más temible que vas a encontrar."

Un dels milers d'horreos asturians.

Sortim de Maleteria, enfilem direcció W per una carretera asfaltada. Els paisatges són magnífics. De sobte, en la llunyanía i més ràpida que ningú Mnk veu uns amics seus que recordareu d'una antiga entrada, concretament la de Mallos de Riglos. Ens haurem de fer els morts per a que vinguin? ;-p

Guaita'ls!! Allà estan! Els veieu?

Sense paraules

Arribem a uns grans camps de blat de moro i llavors abandonem la carretera a l'esquerra i durant un trajecte aproximat de dos quilòmetres, fins el nucli de Villanueva, ens trobarem no un, ni dos, sinó tres trasgos!

Seguiu-nos!

A ras de blat de moro!

I els tres trasgos que ens trobem...

El Pataricu

"Soy el Pataricu. Puede que solo tenga un ojo, pero te llevo vigilando desde que llegaste. Dicen que me alimento de niños pero es mentira, solo el dia de mi cumpleaños. ¿Adivinas qué día es hoy?"

Es tracta d'un gegant mitològic d'un sol ull que viu a les pedreres i penya-segats, prop del mar i que no coneix el foc. S'alimenta de tot tipus d'éssers que viuen al mar però el que més li agrada són els nàufrags crus. Toma ya!

El Diañu Burlón

"Soy el Diañu Burlón y nunca podrás atraparme. Ni los romanos pudieron, y esos sí eran listos, no como tú. Puedo cambiar de forma y engañarte para que hagas lo que yo quiera. Ay, que tontos sois los humanos!."

El Diañu Burlón és un ser mitològic que es pot transformar en diferents criatures, per exemple, un moltó. Li encanta fer bromes pesades, com deixar el cansat caminant es munti a sobre seu per llavors cavalcar a molta velocitat mentre va augmentant de tamany.

El Nuberu

"Soy el Nuberu. Yo mando sobre la lluvia y los vientos. El relámpago es mi látigo y el trueno mi voz. ¿Quieres llegar seco al final de tu camino? Pues respeta a la naturaleza o tendré que enfadarme."

Controla el temps a voluntat i es diverteix provocant tempestes, llençant llampecs als animals i arruïnant les collites dels homes amb la calamarsa. Al Nuberu se li atribueix les temudes nits de xàfecs i tempestes. Es per això que durant les hores de foscor els vilatans encenen espelmes i fan sonar les campanes per fer-lo fora.

Arribem al nucli de El Palaciu on trobem una font (la fuente del Cañu) on ens podem refrescar una mica i on ens espera...

El Segador

"Aquí hasta las guadañas están vivas. Y si no cuidas de ellas, ellas dejan de ayudarte."

I el trasgo potser més impressionant del camí, ja dintre del nucli d'Ardisana, que dóna nom a la vall...

El Cuélebre

"Soy el Cuélebre. La serpiente alada que custodia tesoros y princesas. ¿Quieres llevarte el tesoro o a la princesa? Puedes intentarlo, pero ya me he comido a muchos valientes como tú en los últimos tres mil años."

La tradició el descriu amb una gran boca d'esmolats ullals per on escup sofre i foc. Els seus ulls són brases incandescents, tot el cos es té recobert d'escates i de la seva esquena creixen ales de ratpenat. 

Respecte al tema del tresor o la princesa vam decidir entrar a un bar i mentre preníem un petit refrigeri acompanyat (com no!!!) d'unes patates i olives discutir-ho. ;-)

El tresor, oi?

Un cop hem fet el vermutet i hem decidit mirar d'endur-nos el tresor, perquè la princesa ja la tenim a casa, emprenem de nou el camí direcció Ricaliente que és el punt final del Camin Encantau. 

Camins de patates i olives 100%

Encarem el darrer tram de la ruta direcció N. Els paisatges que ens acompanyen, la Vall d'Ardisana val molt la pena. Ha sigut molt bona elecció fer aquesta ruta avui i ens acosta, encara més, a la bella cultura d'aquesta terra. 

Sense paraules II

Postal

I seguim trobant-nos "amics" pel camí...

La Llavandera

"Si me ves es que las malas noticias no tardaran en llegar. Hoy seré buena contigo, pero otra vez si me oyes cantar mientras lavo la ropa mejor echa a correr."

És un personatge bo i dolent alhora.
Es diu d'ella que els turistes desorientats se la troben atrets pel soroll de les seves pales. La llavandera acostuma a ofegar a molts d'aquests visitants perquè no li agrada sentir-se observada. En canvi també es diu que aquesta dona col·labora amb l'extinció d'incendis i ajuda a gent gran que té problemes.

El Busgosu

"Soy el Busgosu. Amo y señor de los bosques. Soy tan viejo como el musgo y tan astuto como el zorro. Espanto a los cazadores que quieren matar a las criaturas que aquí habitan y si te pierdes te ayudaré a salir del bosque. Eso si te has portado bien con él. ¿Lo has hecho?"

Es diu del Busgosu que és un enemic acarnissat de llenyataires i caçadors que fan malbé el bosc, no dubtant en espantar-los fins fer-los caure per un barranc, i que és inútil perseguir-lo perquè no es deixa agafar mai. En canvi, és inofensiu amb qui entra sense maldat al bosc i si es perden, els ajuda a trobar la sortida.

És quan estem ja quasi a l'entrada de Ricaliente que ens trobem potser la figura més sorprenent...

La Manona

"Que se detengan los que no respetan la naturaleza y sus leyes. Que continúen su 

camino los que aún creen en mundos ocultos y seres mágicos." 

Es tracta, com podeu comprovar d'una gran mà que té la virtut d'enredar-ho tot. Trastornant tot el que passi en una casa o en les terres de treball. Una de les seves principals aficions consisteix en prémer el coll i el pit de la gent que dorm provocant-los malsons i dificultats respiratòries. 

Déu n'hi do la Manona, no? XD

Bé doncs, ja estem dins Ricaliente, travessem el pont que travessa de nou el riu San Miguel i ens trobem la darrera figura de la ruta:

La Castañera

"¿Habéis disfrutado de la ruta?. Os vendrían bien unas reconfortantes castañas, 

¿verdad?. Y a mi no ser de madera. No te digo". 

La principal característica d'aquest petit i bonic poble és la gran quantitat d'hórreos que té (més de 20!).

Conjunt d'Hórreos de Ricaliente

El pont sobre el riu San Miguel 

Ara ja només cal tornar a la carretera que va paral·lela al riu i enfilar els darrers tres quilòmetres de ruta amb tota la calma, gaudint del paisatge, de la gran quantitat de bestiar que ens trobem a banda i banda de la carretera (cavalls, vaques, rucs...) i de les vistes de la Sierra de Peña Villa al fons.

Pos au, a dinar que comença a apretar la gana!

La Ponderosa diu! XD

Autofoto encantada!

Fa un dia perfecte! Trams de solet, trams d'ombra, camí planer i unes bones converses fan que ben aviat arribem al punt de sortida i donem per finalitzada aquesta nova sortida. 

Iep companys!

Ruta molt molt recomanable per una vall, la d'Ardisana, que ens ha portat a conèixer diferents figures de la mitologia asturiana. El dia que havíem de pujar el Pic Urriellu i que la boira ens ha impedit accedir-hi, ens ha portat a descobrir aquesta ruta de la que no n'havíem sentit parlar mai... casualitat o màgia? ;-)

La sortida és especialment indicada si hi ha canalla pel mig, de ben segur que els agradarà l'aventura de descobrir tots aquests personatges.

Si aneu a Astúries, esperem que les sortides que hem fet per aquesta meravellosa terra us serveixin de guia i les podeu gaudir tal com nosaltres hem fet.

Tot i que ens han quedat moltes coses a fer, i que esperem poder fer en una altra ocasió (està clar que tard o d'hora tornarem), ens enduem un record magnífic d'Astúries.

Puxa Astúries!

MNK & DVD